El PSOE i CDC han de triar el seu bàndol en la nova batalla política europea

A grans trets, durant les darreres dècades, les eleccions eren una lluita entre els liberal-conservadors i la socialdemocràcia liberal. Ara la lluita és de liberal-conservadors contra populistes. Això és cert tant a Europa com als Estats Units. També és cert a l’Amèrica Llatina, tot i que allí sembla que la tendències són inverses. Evidentment, a cada país aquesta lluita es superposa a d’altres temes: la corrupció, el nacionalisme, etc.

En aquest context, el PSOE té un problema molt greu: no sabem quin és el seu bàndol i no ens ho pot dir perquè el dia que triï haurà signat la seva mort. Al cap i a la fi, en ambdós bàndols està condemnat a ser un subaltern. Però si no tria abans de les eleccions, haurà de triar després d’aquestes. El més democràtic seria que ens digués ara si vol anar amb el PP, C’s i el PNB, o amb Podemos.

A Catalunya el problema és similar, CDC ha de reconèixer que la fractura europea de fons és la de liberal-conservadors contra populistes. Si continua, contra natura, amb els populistes, entrega l’espai liberal-conservador a C’s i al PP i, en el fons, destrueix el catalanisme com a moviment transversal.

Déja Vu

Twitter ja no mola. La jet set de Twitter troba que hi ha massa plebeus en aquesta xarxa social i, per tant, ja no s’ho passen bé. Passar el dia discutint amb trolls no mola.

És veritat, no mola. Però em sorprèn que els sorprengui. Em sorprèn que no estiguessin preparats per a aquest inevitable resultat de la pròpia dinàmica social. Ho dic perquè això que està passant ara a Twitter ha passat a les seccions de comentaris dels blogs, als fòrums, a les llistes de correu, a l’IRC, als bars, als cafès, als teatres i als lupanars romans.

Tot espai social neix per iniciativa d’un grup de persones, una elit inicial que necessita un espai on desenvolupar-se creativament com a comunitat, lluny de les convencions imperants. Un cop creat, l’espai ha de créixer. Ho fa per dues raons. Primer, perquè tot crea-tendències té amics, que tenen amics, que tenen amics. Així, la cosa s’anima i creix. A més, també cal finançar l’invent. Al cap i a la fi, els cafès, els teatres, els blogs i els canals d’IRC necessiten manteniment. Algú ha de pagar els cacauets. Així, van creixent, esdevenen un negoci, atrauen clients i, poc a poc, perden l’ethos inicial. Llavors, l’elit es cansa i abandona la seva creació, la qual entra en inevitable decadència. En aquell moment, tothom va al nou lloc de moda i tal dia farà un any.

És així, sempre ha sigut així. Segur que hi ha algun proverbi a la Bíblia que ho explica (El hipster mai anirà a un lloc que fa massa temps que està de moda). I, francament, internet no afegeix cap novetat que trenqui les lleis universals de la sociabilitat. Així doncs, dediquem un minut de silenci al Twitter i anem a buscar ambient en un altre lloc més interessant.

Discloser: L’autor d’aquestes paraules fa moooolllllt de temps que té en mode privat el compte de Twitter que utilitza per a la seva vertadera identitat.

Cap a una informàtica mòbil més autònoma?

Molta de la recentralització de la xarxa que hem viscut els darrers anys és deguda a l’aparició de mòbils i tauletes, que són vertaders ordinadors però presenten certes limitacions, principalment de bateria i d’amplada de banda. Aquestes limitacions dificulten l’ús d’aplicacions autònomes ja que aquestes no poden funcionar constantment (de fet, els S.O. mòbils paren les aplicacions que estan funcionant al fons). Aquesta arquitectura fa que sigui molt més convenient delegar tasques en servidors intermediaris fent que les aplicacions purament P2P siguin impossibles. Ara bé, el mercat ja comença a veure mòbils amb 3GB de RAM (més que el meu portàtil de fa set anys). Si es resol també el problema de l’autonomia de les bateries i s’eliminen els límits de consum de les connexions de dades, pot ser tornarem a la informàtica que trobem a faltar els que vam viure l’època daurada del PC.

No sé si això succeirà però tenim raons per no perdre l’esperança. Fixeu-vos, el darrer MacBook Pro és quasi tan prim i lleuger com un MacBook Air. Si seguim així, les tauletes deixaran de ser tan competitives. Així doncs, pot ser tornem a veure més dispositius amb teclat al mercat i sistemes operatius més clàssics (no tan capats com els de les tauletes). És evident que el futur no serà com el passat, però pot ser podem recuperar algunes coses que hem perdut durant els darrers anys amb la tabletització de la informàtica, com les aplicacions P2P.

Serà possible un dia tenir un WhatsApp P2P per a mòbils? Pot ser sí.

Escriure en fred o en calent

Ja fa més de vint dies que vaig escriure el primer i, fins ara, darrer article d’aquest blog. El que em demano ara és si aquesta baixa freqüència de publicació és adequada o no.

Tenint en compte les meves circumstàncies personals, que no em donen gaire temps per a escriure, si vull publicar més sovint ho he de fer en calent, és a dir, de cop i sense deixar reposar els textos. Així aconseguiré l’objectiu de publicar més, però certamenent no m’ajudarà a publicar millor. També, publicant en calent augmenten les probabilitats d’escriure coses sobre les quals me n’hauré de penedir en el futur.

Ara bé, també és evident que si les meves circumstàncies no em permeten publicar en fred i jo vull publicar, hauré d’afrontar la realitat. En el fons, la gràcia de publicar sota pseudònim és que et pots permetre equivocar-te més sovint.

En resum, sembla que hauré de posposar uns anys el salt cap a la qualitat.

p.s. Escrit en calent, amb el mòbil, al llit, quan hauria d’estar dormint.

Confiança

Em fa gràcia la facilitat amb la que confiem en desconeguts. Telegram és un sistema de missatgeria instantània per a mòbils que, segons els seus autors, és segur i respecta la intimitat dels usuaris. Per reforçar aquesta afirmació, els autors n’han publicat el codi font i el protocol.

Deixant a banda que hi ha dubtes sobre la seguretat del protocol, la seguretat del sistema es basa en la confiança de que realment el codi que empren és el que han publicat i que faran una bona gestió de les dades que es desen al seu servidor, les quals no van xifrades. També, tal com està pensat el sistema, els intermediaris, és a dir, els adminsitradors dels servidors de Telegram, poden fer atacs del tipus “man in the middle”. És a dir, els usuaris hem de confiar en que no els faran.

Així doncs, la qüestió és: què ens fa pensar que els autors de Telegram són dignes de la nostra confiança? La seva bonica web?

El fort i recent creixement de Telegram a Espanya i els articles de la majoria de periodistes espanyols que he pogut llegir, mostren que una web maca i la promesa de que les coses es faran bé, són suficients per entregar la nostra llibreta d’adreces a uns desconeguts.